Dues hores profitoses al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí
Quan jo era petit, ja hi havia museus, és clar. Trenta anys enrere, els museus feien la seva funció, i no era pas una funció buida de contingut, ben al contrari. A Vilafranca del Penedès, per exemple, que és la meva ciutat (o la meva vila, no voldria pas que ningú s’ho prengués malament si ho dic d’una manera inadequada), hi havia el Museu del Vi. Avui dia hi continua essent, amb un nom renovat, més ambiciós, més acordat als temps que vivim i a les necessitats que se’n desprenen (Vinseum. Museu de les Cultures del Vi de Catalunya); i també compta —més ben dit: comptarà— amb un projecte museogràfic que, pel que sembla, el dia que torni a obrir les portes serà igualment molt suggestiu. Però jo recordo que tres dècades enrere el Museu del Vi —un d’aquells espais que semblaven extrets d’una pàgina novel·lesca de Joan Perucho— ensenyava com es conreava una vinya o es fabricava una bóta, com funcionava una antiga premsa de vi o es bufava el vidre per obtenir un porró com cal, pràctiques d’allò més escaients, i això es combinava, o s’alternava, amb l’exposició de tota mena d’ocells (dissecats, per descomptat), de diorames que ja llavors semblaven molt vells —sobre matèries no sempre concordants amb les que definien el museu— i d’altres andròmines de difícil classificació. Era, doncs, un espai centrat en el món del vi i en el de la seva producció, però no pas exclusivament. De manera que la institució per excel·lència de la meva vila va caracteritzar-se per ser un calaix de sastre o, com diuen els francesos, un bric-à-brac (un autèntic contenidor de cultura, que se sol dir ara. Però de cultura essencialment estàtica).